Tras Amnèsia de Fuga hicimos Tot és Perfecte con un grupo de adolescentes de entre 14 y 16 años. Ellos fueron los primeros que entendieron el proyecto.
SINOPSI:
Tot és perfecte és una trampa. Tot és perfecte no és un retrat de l’adolescència. Tot és perfecte és un retrat dels adults -els espectadors-. La primera escena en que una nena es despulla és ja una declaració d’intencions: la mirada de l’espectador perd la seva inocència en un parell de minuts. El fet d’enfrontar l’espectador a un cos adolescent obliga a replantejar-se com mirem. S’enfronta una mirada complexa i eròtica a la ingenuïtat perversa de l’adolescent.
La mateixa operació es multiplica més tard. Res del que es mostra no respon a les expectatives del públic. L’espectacle és com la redacció d’un nen aplicat que ha fet puntualment els deures. La seva caligrafia acadèmica ressegueix amb cura el model ofert pel professor i els ornaments lleument delirants responen a la imaginació exaltada d’un nen ben escolaritzat. ¿On són els adolescents hip-hoppers aficionats a la PlayStation? ¿On són les necessitats de revolta sexual i social de la joventut? Res d’això no apareix més que anecdòticament en l’espectacle. El públic s’enfronta a un discurs despullat de segones intencions, formalment anacrònic i moralment inocu.
El públic espera un discurs complexe com el món i, per contra, rep un relat imbècil. Res a veure amb la complexitat dels arguments dels grans relats del segle XX on les peripècies individuals, les aventures de pobles assolats per la catàstrofe i les penes conjugals proven d’enfrontar-nos a les nostres pròpies pors. Aquí el públic és encarat a allò més senzill. I, tanmateix, allò més senzill és el que fa més por. Tot és perfecte enfronta el públic a la por que ens fa allò que és simple.
L’espectador suspicaç confrontat a nens tontos; nens que són capaços de fer-se passar per idiotes per tal de subvertir la inteligent i autosatisfeta mirada de l’espectador. El que fa por és el dubte que s’instala. ¿Els adolescents són idiotes? ¿Què amagen? ¿Ens hem de pendre aquest relat seriosament? Els adolescents són com els adults van somniar un dia que havien de ser: gent sensible i bona.
Al final un tema de discoteca de barriada resumeix el sentit de la història: l’amor triomfa per sobre de totes les coses. Els nens marxen volant. Entre el públic queda la sospita de que un imperceptible alè d’ironia ha sobrevolat la sala. De vegades la imbecilitat és més turbadora que la inteligència.
Penso El quadern de Fritz Kocher de Robert Walser on la ironia que desapareix a cada moment deixa el lector amb una extranya sensació de desassosseg.
FICHA ARTÍSTICA:
De Roger Bernat amb dramatúrgia d’Ignasi Duarte a partir de textos medievals i Joao César Monteiro. Amb Carlota Bantulà, Hekla Magnúsdóttir, Marcel Borrás, Manel Leal i Nao Albet. Escenografia, Vestuari i Il·luminació: Max Glaenzel i Estel Cristià. Ombra i Ilustracions: Sílvia Pereira. Música: Mozart, Wagner, Verdi, Puccini, Bizet, Catalani, Rameau i Q-Tex. Direcció de casting i Producció Executiva: Anabel Labrador. Gestió i Management: Marta Oliveres (M.O.M. / El Vivero). Cap Tècnic: Alberto Barberà. Co-producció: Fundació Teatre Lliure, Citemor Festival (Montemor-o-Velho, Portugal), PNRM Olot i Elèctrica Produccions amb l’ajut de la Generalitat de Catalunya.
El 30 de Abril y el 1 de Mayo en